Un poc d’història

El present text correspon al pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, publicat en 2014 amb motiu del 25 aniversari de la FMCT, escrit per l’autor torrentí José Manuel Almerich Iborra (en l’apartat “Productes” d’aquesta web, es pot trobar la informació necessària per adquirir aquest llibre).

“En la ciutat de Torrent, a 16 de Novembre de 1987, reunits els citats al peu i constituïts com a Junta i sent els primers festers dels Sants Patrons Abdó i Senent decidixen per a major fast de la festa, crear una comparsa de Moros i al mateix temps, pensant en un futur prometidor per a aquestes festes, decidixen crear una Associació de Festes de Moros i Cristians, perquè en ella tinguen cabuda totes les comparses de Moros i Cristians, que en un futur puguen crear-se per a millor celebrar i organitzar aquestes festes.”

Amb aquesta Acta de Constitució, redactada i aprovada al novembre de 1987 per catorze persones, es donava un tomb total al que fins aquell moment havien sigut les festes patronals. Uns mesos abans, la idea de crear una Associació d’Amics dels Moros i Cristians, havia sorgit durant una nit de treball en el que va ser l’antiga SATEICA, centre de càlcul per a caixes d’estalvi. Entre les llargues vetlades després de finalitzar la tasca diària, el que tècnicament es denominava “Proceso Fin de Día”, es va insinuar la possibilitat de crear en Torrent la festa de Moros i Cristians. La relació que teníem els que allí treballàvem amb les comarques centrals, com és el cas d’Ontinyent on la festa tenia una tradició consolidada, va animar i servir d’assessorament a este grup d’amics a crear el que va ser la primera comparsa.

Les festes patronals se celebraven en Torrent sense a penes participació ciutadana. Torrent és massa gran per a tindre festes, es deia. No hi havia un sentiment generalitzat en la població cap esta celebració i els actes oficials passaven sense pena ni glòria. Els clavaris del Corpus de l’any 1987 van proposar, en un ambient d’amistat i ganes de continuar, a les autoritats religioses, la possibilitat de crear una nova comissió de festers dels Sants Patrons, la primera de la història de Torrent, amb la intenció de potenciar i continuar amb un altre aire, les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent.

Passat l’estiu, en uns dels sopars de confraternitat, es van proposar diverses idees, entre les quals estava la processó amb balls tradicionals, batalla de flors i la ja mencionada de crear una desfilada de Moros i Cristians. A partir d’aquest moment la il·lusió d’estos primers clavaris i la seua disposició va fer la resta. Es va contactar amb la fila “La Bengania” de Benigánim, que van assessorar i van col·laborar en l’elecció dels trages i als assajos, que van tindre lloc junt amb el convent de Monte Sión. Al començament de la primavera tot anava prenent cos i es va planificar un recorregut per la part antiga de Torrent, partint de Monte Sión i baixant pel carrer Fra Luis Amigó cap a la Plaça Major. Es van buscar les bandes de música a les comarques centrals, més experimentades i preparades per a aquest tipus de música; amb la col·laboració del veïnat, es van col·locar els focus, les banderoles i es va demanar que tiraren confeti al pas de les esquadres. Es van contractar cavalls per a la desfilada i es van desplaçar a Torrent comparses d’altres poblacions on la festa estava històricament consolidada per a fer més digna l’entrada i convertir la festa en espectacle. Les coses es van fer bé sense escatimar recursos i la primera entrada mora de Torrent va ser tot un èxit. Així va nàixer la primera comparsa torrentina, “Els Buadin’ss” el nom de la qual havia sigut pres d’una tribu berber de l’Alt Atles, al sud del Marroc.

En Torrent tot s’aprén ràpid, i especialment si es tracta de fer festa. L’Ajuntament va prestar tot el seu suport des del primer moment i la Diputació de València també va contribuir econòmicament a potenciar esta festa. A força de taló, treball i tenacitat, els Moros i Cristians de Torrent, inclosos dins de les Festes Majors aconseguiran un auge mai viscut en la població. La gent va participar de ple i noves comparses anaren sorgint any rere any. Per fi, la ciutat de Torrent tenia les Festes Majors que es mereixia, i per fi també, veïns i visitants es van sentir atrets per la festa fins al punt de vindre a passar uns dies amb nosaltres i guardar-se dies de vacacions per a participar en elles. Es va aconseguir que els ciutadans es quedaren en el poble durant les seues festes com mai havia ocorregut.

L’origen dels Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, és remunten a mitjan segle XIX quan te lloc en Torrent el pas del patronatge oficial de Sant Lluís Bertran, fins llavors patró de Torrent, al dels Sants Abdó i Senent. És a partir d’esta època quan comença un augment en la devoció als Sants de la Pedra que contrasta amb l’escassetat de notícies dels segles anteriors en que aquestos Sants tan sols eren objecte de devoció privada per part d’alguna família o grup de veïns. En aquestos anys era costum tindre al Santíssim Sagrament exposat durant la missa major i el sermó, segons ens indica una sol·licitud presentada pel síndic de l’Ajuntament a l’Arquebisbe de València.

Els precedents històrics respecte de les festes oficials, estan inscrits en el Llibre Racional, document històric de l’any 1657 en el que es relacionen totes les manifestacions religioses i festes corresponents al calendari universal però que tenien una forta tradició local. Així, segons aquest document, les festes locals es dividien entre les que tenien caràcter oficial i les privades. Les primeres eren administrades pels òrgans de govern “els jurats” i les privades, eren organitzades per confraries, clavaris, veïns i inclús famílies. Entre les festes administrades pels Jurats estaven la de sant Antoni Abad, sant Josep i sant Gregori. Les festes en honor a l’Assunció, la Mare de Déu del Rosari, Sant Cristòfol, Sant Àngel, Sant Marc, Sant Vicent Ferrer, Sant Jaume, Sant Blai, Sant Lluís Bertran, La Inmaculada i els Sants Abdó i Senent corresponien a les “privades” i per tant organitzades per les confraries i veïns. Fins a aquest moment, els Sants Abdó i Senent no són encara patrons, però en 1853 junt amb l’esplendor d’altres festes, ja es menciona els Sants de la Pedra com “patronos de esta villa” i a partir d’ací, el cost de les mateixes i la seua organització anirà a càrrec de l’Ajuntament.”

La intensa devoció i religiositat del poble de Torrent té els seus orígens en la reconquesta per part de Jaume I, ja que Torrent una vegada repartit entre els nobles que van acompanyar el monarca, va ser ocupat per cristians vells, i per tant, van introduir tota la tradició i creences dels pobles repobladors. Moriscos no va haver-hi, al contrari que en Alaquás on sí es van mantindre per ser mà d’obra necessària vinculada a la terrisseria i la fabricació de teules. Els conflictes religiosos a la nostra ciutat apareixeran molt tardanament, amb la desamortització de Mendizábal i la Guerra Civil. Els habitants musulmans van abandonar immediatament el lloc de Torrent a l’arribada dels Cavallers de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital i per tant, la religiositat cristiana sempre ha estat present en la vida dels torrentins des del seu origen. Els veïns es van oposar sempre a l’enderrocament dels convents i ermites i la pressió popular va aconseguir que en 1835 l’església de Monte-Sión continuara oberta als fidels. Quan en 1868 la Junta de València va ordenar l’enderrocament de l’ermita del Rosari, el Convent i l’església de Sant Lluís Bertran, el propi Ajuntament es va oposar rotundament. L’ermita va ser enderrocada però el Convent va poder salvar-se per la multitud de torrentins que allí van acudir per evitar la seua destrucció.

En 1936, el drama de la Guerra Civil Espanyola també va afectar intensament una ciutadania profundament religiosa. La religiositat o “beatería”, per la que els torrentins sempre han sigut coneguts, forma part de la seua pròpia forma de ser sense que res haja de veure les seues tendències polítiques. La devoció popular està tan integrada en la seua cultura i en la seua personalitat, que constitueix un tret propi de la nostra identitat com a poble.

Poc a poc les festes patronals van evolucionar també cap a unes festes lúdiques amb cada vegada major profusió d’actes no estrictament religiosos. Amb la fi de la dictadura franquista i la Constitució de 1978, l’Església queda definitivament separada de l’Estat i esta nova situació afectarà moltes facetes de la vida torrentina. En el cas de les festes, els actes van passar a tindre un carisma molt més cultural i festiu, amb diversos actes laics, però així i tot no serà fins a l’aparició dels Moros i Cristians dins de les Festes Patronals, junt amb un ampli programa oficial, quan estes tinguen un caràcter plenament participatiu.

Arranquen les festes amb el Repartiment dels llibrets per part dels regidors i simpatitzants amb una xaranga. Eixe mateix dia ja tindran lloc distints actes com concerts o danses en l’Hort de Trènor. Durant els dies que van succeint, els actes tant particulars com oficials es multipliquen fins al punt d’omplir totes les hores del dia. Actuacions de pallassos al matí, ofrenes, titelles, teatre, cercaviles de tabalet i dolçaina, concerts de música clàssica, cavalcades, sopars de germanor, vetlades de ball, jocs populars, castells de focs artificials, conta contes i concerts multitudinaris en el camp de futbol amb la participació de grups musicals de plena actualitat.

Especial menció mereix el Festival de Jazz que ha convertit a Torrent en punt de referència obligada a nivell internacional. Els concerts en l’Hort de Trènor converteixen les nits d’estiu en agradables i relaxants vetlades en un entorn privilegiat. Els concerts de l’Auditori també se succeïxen encara que la seua intensa activitat cultural comprén tots els dies de l’any.

Però sense cap dubte serà la Gran Entrada de Moros i Cristians la que posarà la rúbrica a les Festes Majors. Des del Convent de Monte-Sión fins al col·legi de les Trinitàries, en el Raval, dotze filaes del bàndol cristià i dotze comparses del bàndol moro, faran per la seua grandiositat, boato i colorit, de la festa un espectacle ple de vistositat i brillantor. Una desfilada digna de les millors ciutats històriques amb ballarines, dansaires, bandes de música i multitud de participants forasters que, vinguts a Torrent, aconseguixen amb la seua professionalitat que parega una festa de tota la vida. Els trages de les comparses i els filaes són un repte continu per fer-ho més cridaner i original. Esta exagerada ostentositat fa, igual que ocorre a Alcoi, Ontinyent o Benigánim, que s’haja deformat la realitat històrica en pro de l’espectacle.

Els Moros i Cristians en Torrent tenen a més, un programa propi de festes que completa i anima, encara més si és possible, el programa oficial. Els passacarrers o entrades de bandes, els esmorzars passats per aigua en la Plaça Major, els sopars a l’estil més primitiu, la entraeta infantil, els parlaments i trabucaes o el tant recordat desplaçament de totes les filaes i comparses amb tren a la plaça de Bous de València, converteixen Torrent en una espècie de ciutat sense llei, festiva, dinàmica i galopant, on això sí, excepte el tràfic, tot continua funcionant amb normalitat.

La solemne missa major de l’últim dia i la processó en honor als Sants Patrons, amb el millor folklore torrentí als carrers, finalitzarà la festa. Un castell de focs artificials, com no podia ser d’una altra manera, culminarà tota una setmana festiva, en la que com sempre, són les dones i hòmens de Torrent, els principals protagonistes.